|
BAUDELAIRE
Les flors del mal
AL LECTOR
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.
És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.
Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.
Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.
Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deformed!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lec tor, -semblant meu, - i germà!
(Versió de Xavier Benguerel)
Spleen i ideal
L’ALBATROS
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
(Versió de Xavier Benguerel)
CORRESPONDÈNCIES
La Natura és un temple on uns pilars vivents
Deixen, de tant en tant, sortir obscures paraules;
L’home hi passa a través d’una selva de símbols
Que l’observen amb uns esguards familiars.
Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen
En una tenebrosa i profunda unitat,
Immensa com la nit i com la claredat,
Tots els sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescs com el cutis dels nens,
Dolços com oboès, verds com les praderies,
-I d’altres, corromputs, opulents, triomfants,
Tenen l’expansió de coses infinites,
Com l’ambre, el benjuí, l’olíban i l’almesc,
Que canten els transports dels sentits i de l’ànima.
(Trad. Joan Peña)
VERLAINE
GREEN
Vetaquí fruites, flors, vetaquí fulles, branques,
i vetaquí el meu cor que glateix sols per vós.
No el vulgueu esquinçar amb les vostres mans blanques;
que als vostres ulls l’humil present sia agradós.
Jo arrib als vostres peus tot cobert de rosada
que el matí, en el meu front, acaba de glaçar.
Sofriu que ma fatiga, baix de vós encalmada,
somniï els cars instants que m’han de descansar.
En vostre jove pit deixau rodar ma testa,
tota sonora encar del vostre bes de foc;
deixau-la apaivagar de la bona tempesta,
i ja que reposau, deixau que dormi un poc.
(Trad. Miquel Forteza)
ÀRIES OBLIDADES
I
Jo sent plorar en mon cor,
com plou damunt la vila:
¿Què és aquest lànguid plor
que penetra el meu cor?
Oh cançó de la pluja
per terra i pels teulats!
Per un cor que s’enuja,
oh cançó de la pluja!
Eix plor és sens raó,
en mon cor que es lamenta,
sense traïció
eix plor és sens raó.
És la pena pitjor
el no saber per què
sense odi i sense amor
té el cor tanta tristor.
II
La lluna blanca
brillar se veu;
de cada branca
surt una veu
sots l’enramada...
Oh dolça amada!
Reflecteix neta
l’estany pregon
la silueta
d’un sàlzer on
la brisa plora...
Del somni és l’hora.
Un tendre i clar
recolliment
sembla baixar
del firmament...
És, oh ma vida,
l’hora exquisida.
(Trad. Miquel Forteza)
ABANS QUE DESAPAREGUIS
Abans que desapareguis,
pàl·lid estel matinal
-cents de guatlles
canten pel farigolar-,
gira devers el poeta
que té els ulls tots plens d’amor
-ja l’alosa
munta al cel amb la claror-,
gira el teu esguard que nega
l’aurora en el seu atzur
-quina joia
entre els camps de blat madur-,
després el meu pensament
fes brillar allà lluny, molt lluny
-la rosada
alegrement al fenc lluu-,
dins el dolç somni on s’agita
l’amada que encara dorm...
-Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or-.
(Trad. Marià Villangómez)
*
El fals bon temps passat brilla avui, i s’inflama
-mira’l vibrar, pobra ànima- als coures del ponent.
Acluca els ulls, pobra ànima, i entra ràpidament:
una temptació cruel. Defuig l’infame.
Brilla avui tot el dia, llarg calabruix de flama,
desfent tota verema als turons, ajaient
totes les messes de la vall, i malmetent
el cel tot blau, el cel cantador que et reclama.
Oh! empal·lideix, i vés-te’n, lenta, ajuntant les mans.
Si aquest ahir es mengés els nostres bells demans?
Si encara fes camí la vella bogeria?
Aquests records, caldria que els tornéssim a occir?
Un assalt furiós, el suprem, jo creuria!
Oh! vés a pregar, vés, de cara al terbolí.
(Trad. Marià Villangómez)
EL MEU SOMNI FAMILIAR
Tinc sovint aquest somni estrany i penetrant
D’una desconeguda que estimo i que m’estima,
I que no és, cada volta, ni ben bé la mateixa
Ni ben bé una altra dona, i m’estima, em comprèn.
I perquè em comprèn, el meu cor, transparent
Per a ella només, deixa d’ésser un problema,
Per a ella només, i el meu front humitós,
Solament ella sap refrescar-lo, plorant.
És bruna o bé pèl-roja?, rossa, potser? –Ho ignoro.
Recordo que el seu nom és tan dolç i sonor
Com els de les amades que la Vida exilià.
El seu esguar evoca l’esguard de les estàtues,
I la seva veu greu, llunyana i suau, té
La inflexió de veus preades que han callat.
(Trad. Joan Peña)
MALLARMÉ
SALUT
Res, verge vers, l’escuma, més
No designant que aquesta copa;
Tal com lluny es nega una tropa
De sirenes a l’inrevés.
Tots tripulem, oh mariners
Amics, jo ja sobre la popa,
La nau que pels hiverns galopa
Amb vosaltres d’ardits proers.
M’impulsa un bell desvarieig
Sense témer ni el capcineig
A fer dempeus aquest salut
Aïllament, escull, estel, a
No importa allò que ha merescut
El blanc neguit de nostra tela.
(Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)
[Comentari de J. Navarro: “La copa alçada pel poeta en el seu brindis es converteix, per suggestió potser de les bombolles de xampany, en un mar ple de sirenes. Tot seguint, vehiculant la idea del mar amb l’al.legoria del vaixell-vida, el poeta –que de fet només tripulava una taula de lletraferits- es veu a bord d’una nau que una vela impulsa enllà dels anys. Aquest poema, tot primer merament circumstancial, més tard convertit en pòrtic del volum Poésies, pot il.lustra perfectament el caràcter proteïforme del discurs mallarmeà”]
BRISA MARINA
La carn és trista, ai!, i he llegit tots els llibres.
Fugir! Allà lluny! ¡Jo sento que hi ha ocells embriacs
d’estar entre les escumes ignorades i els cels!
Res, ni els antics jardins reflectits per l’esguard,
no retindrà aquest cor que dins la mar es mulla,
oh nits!, ni la claror deserta del meu llum
damunt el paper buit que la blancor defén,
ni la juvenil dona que alleta el seu infant.
Partiré! Nau que engronses la teva arboradura,
salpa l’àncora vers una natura exòtica!
¡Un Enuig, desolat per cruels esperances,
c reu encara en l’adéu suprem dels mocadors!
I, tal vegada, els pals, invitant les tempestes,
són da’quells que un vent vincla sobre els perduts naufragis,
sense pals, sense pals, ni exuberants illots...
Però, oh cor meu!, escolta el cant dels mariners!
(Trad. Marià Villangómez)
L'ATZUR
De l'eternal Atzur la serena ironia
aixafa, indolentment bella com una flor,
el poeta impotent que escarneix el seu geni
a través d'un desert estèril de Dolors.
Fugitiu, els ulls clucs, el sento que contempla,
intens com un remordiment espaventable,
la meva ànima buida. On fugir? I quina esquerpa
nit a esquinçalls llançar sobre aquest trist menyspreu?
Munteu, boires! Vesseu les monòtones cendres,
amb llargaruts parracs de broma dins els cels
que negarà el bassal lívid de les tardors,
i edifiqueu un ample teginat de silenci!
I tu, surt dels estanys leteencs i arreplega,
bo i retornant-se, el llim i les mústiques canyes,
amat Enuig, a fi de tapar amb mà incansable
els forats blaus que hi obren àvolment els ocells.
Que sense treva, encara, les tristes xemeneies
fumin, i una presó erràtica de sutge
apagui dins l'horror dels negres rossegalls
el sol que s'extingeix groguenc a l'horitzó.
-El cel és mort.- Acorro vers tu! Dóna, oh matèria,
l'oblit de l'Ideal cruel i del Pecat
a aquest màrtir que ve a compartir la palla
on jeu el bestiar beatífic dels homes,
perquè hi vull, ja que en fi el meu Cervell, buidat
com el pot de cosmètic tirat al peu del mur,
ja no té l'art d'ornar la gemegosa idea,
fer un lúgubre badall cap a una mort obscura...
En va! L'Atzur triomfa, i el sento a les campanes
cantant. Ànima meva, es torna veu per més
espaordir-nos amb la victòria dolenta,
i del metall vivent surt un àngelus blau!
Roda, antic, per la broma, i la teva nativa
agonia traspassa com un glavi segur.
On fugir en la revolta inútil i perversa?
Visc embruixat. L'Atzur, l'Atzur, l'Atzur, l'Atzur!
(Trad. Marià Villangómez)
LA TOMBA D’EDGAR POE
¡Tal com en fi Ell mateix l’eternitat el torna,
el Poeta suscita amb una espasa nua
el seu segle espantat de no haver conegut
que la mort triomfava en aquesta veu rara!
Ells, com un vil esglai d’hidra antany sentint l’àngel
aquell sentit més pur donar als mots de la tribu,
proclamaren molt alt l’embruixament begut
dins l’ona sense honor d’alguna obscura mescla.
Enemics de la terra i del núvol, oh greuge!,
si no esculpeix un baix relleu, la nostra idea,
amb què, enlluernadora, la tomba de Poe s’orni,
calm bloc ací caigut d’algun desastre fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.
(Trad. Marià Villangómez)
LA SESTA D’UN FAUNE
Ègloga:
EL FAUNE
Aquestes nimfes, jo les vull perpetuar!
Llur encarnat lleuger giravolta, tan clar,
Per l’aire espesseït de son...
O somniava?
El meu recel, amàs de vella nit, s’acaba
En tot de rams subtils que havent restat del cert
El ver bosc proven, ai!, que només jo m’he ofert
Com a triomf la falta ideal de les roses.
Pensem-hi bé...
o si les dones de qui gloses
Són un desig del teu sentit fabulador!
Faune, com una deu en plors, la il.lusió
S’escapa dels ulls blaus i freds de la més casta:
Mes, l’atra tot sospirs, dius tu que ella contrasta
Com l’aura de l’estiu quan mou el teu velló?
Mentida! Per la immòbil extenuació
Sufocant de calors, si lluita, l’hora incauta,
No murmura gens d’aigua que no vessi ma flauta
Al bosquet irrigat d’acords; i l’únic vent
Fora d’aquestes canyes prest a fer-se entenent
Tot dispersant el so en àrida ploguda,
És, a l’horitzó net del solc de cap arruga,
El visible i serè buf artificial
De la inspiració que fuig, celestial.
Vores sicilianes d’un llac que per enveja
De l’acció dels sols ma vanitat saqueja,
Muda sota les flors espurnejants, CONTEU
“Que jo tallava aquí canyes per a la veu
“Del meu talent; quan, sobre l’or glauc de les llunyanes
“Verdors que han dedicat llur vinya a les fontanes,
“Ondula una blancor animal en repòs:
“I que al preludi lent del llavi virtuós
“Un vol de cignes, no! de nàiades se salva
“O s’hi capbussa...”
Inert, tot crema en l’hora malva
Ignorant per quin art llançà en profusió
Tant d’himeneu volgut per qui cercava el to:
Llavors obriré els ulls a la fervor primera,
Tot sol, per l’esclafor d’una antiga foguera,
Lliris! i un de vosaltres per la ingenuïtat.
Altre que aquest dolç res de llur llavi escapat,
El petó, que en silenci els pèrfids assegura,
Mon pit, verge de prova, mostra una fibladura
Misteriosa, fruit d’alguna augusta dent;
Però, bah! un arcà tal trià per confident
El jonc vast i bessó que sota el cedl s’exalta:
Ell, que tot assumint el transtorn de la galta,
Somnia, en un llarg solo, que enganyàvem amb sons
La bellesa d’arreu com amb confusions
Falses de si mateixa i el cant que la simula;
I aconseguir tan alt com l’amor es modula
Que es dissipi del somni ordinari d’un cos
Blanc i pur perseguit amb el meu esguard clos,
Una línia vana, sonora i pausada.
Prova, doncs, instrument de les fugues, malvada
Sirinx, d’obrir-te als llacs on m’estàs esperant!
Els meus llavis molt temps amb orgull parlaran
De les dees; i per idòlatres pintures,
Sota llur ombra encara despullaré cintures:
Així, quan dels raïms ja he xuclat la claror,
Per burlar amb fingiments recances i dolor,
Rient, elevo al cel d’estiu el buit penjull
I bufo les pells clares, mig embriac, mig foll,
Mirant-les de través fins que arriba la nit.
Oh nimfes, revifem el RECORD adormit.
“Mon ull, per entre els joncs, veia cada presència
“Immortal, en les ones negant la seva ardència
“Amb un udol de ràbia contra el cel del boscatge;
“I el bany esplèndid es fongué com un miratge
“Entre clarors i estremiments, oh diamants!
“Quan ja hi corria, les vaig descobrir (en descans
“Després d’haver tastat aquell mal d’ésser dues)
“Jaient plàcidament, abraçades i nues;
“Sense desenllaçar-les, les vaig dur d’un braçat
“A aquest massís, per l’ombra frívola detestat,
“De roses exhaurint al sol el seu perfum
“On emulàrem junts el dia que es consum.”
Jo t’doro, furor virginal, oh delícia
Esquerpa del feix nu que esquiva una carícia
Dels meus llavis en foc bevent, com un llampec
Convuls! la por secreta de la carn frec a frec:
Dels peus de la inhumana al cor de l’enrogida
Que negligeix alhora una innocència, humida
De llàgrimes o bé de menys tristos vapors.
“El meu crim és d’haver, vencent aquestes pors
“Traïdores, obert la tofa escabellada
“De besos que guardaven els déus tan ben mesclada:
“Car, tot just amagava un riure sufocant
“Sota els replecs feliços d’una d’elles (guardant
“Amb un dit simple, a fi que per l’emoció
“De sa germana encesa es tenyís de candor
“La més petita, ingènua i que no envermellia:)
“Que del meu braç, torbat d’una vaga agonia,
“Es deslliurà tot d’una sens pietat la presa
“Del sanglot que m’omplia encar d’embriaguesa.”
Què hi fa! Ja em duran d’altres vers la felicitat
Amb llur cabell als corns del meu front relligat:
Tu saps, passió meva, que, porpra i ja madura,
Cada magrana esclata i d’abelles murmura;
I la sang se’ns encén fins a l’últim esquitx
Rajant per tot l’eixam perpetu del desig.
A l’hora en què aquest bosc d’or i de cendra es tinta
Una festa s’exalta en la fullada extinta:
Etna! mentre que reps la visita de Venus,
Posant sobre ta lava els seus talons ingenus,
Quan un cim trist retruny o mor la flama exànime.
Jo tinc la reina!
Oh càstig segur...
No, però l’ànima
De paraules vacant i el cos sense energia
Tard sucumbeixen al silenci de migdia:
Cal dormir sense més en l’oblit del blasfem,
Jaient sobre la sorra, gaudint del goig postrem
D’obrir la boca al sol, dels vins astre eficaç!
Parella, adéu; veuré l’ombra que esdevindràs.
(Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)
RIMBAUD
IL.LUMINACIONS
JOVENTUT
II
SONET
Home de constitució vulgar, ¿no era, la carn, un fruit suspès en el verger, oh diades primerenques! el cos un tresor per prodigar; oh estimar, el perill o la força de Psique? La terra tenia fèrtils vessants en prínceps i en artistes, i la descendència i la raça ens empenyien als crims i als dols: el món, la vostra fortuna i el vostre risc. Però ara, acomplerta aquesta tasca, tu, els teus càlculs, tu, les teves impaciències, no són sinó la vostra dansa i la vostra veu, no fixades i no gens forçades, per bé que d’un doble esdeveniment d’invenció i d’èxit una raó en la humanitat fraternal i discreta per l’univers sense imatges; -la força i el dret reflecteixen la dansa i la veu només ara apreciades.
(Trad. Josep Palau i Fabre)
UNA TEMPORADA A L’INFERN
MALA SANG [fragments]
Malalts i vells són tan respectables que demanen d’ésser bullits. [...]
Conec potser la natura? em conec? -Prou mots. Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Crits, tambor, dansa, dansa, dansa, dansa! Encara no veig ni l’hora que, desembarcant els blancs, seré anorreat.
Fam, set, crits, dansa, dansa, dansa, dansa!
(Trad. Josep Palau i Fabre)
Lluny dels ocells, dels ramats, de les camperoles,
¿Què veia jo, de genolls en aquesta bruguera
Rodejada per tendres boscos d’avellaners,
En una boira de tarda tèbia i verda?
¿Què podia jo beure en aquesta jove ribera,
-Oms sense veus, gespa sens flors, cel cobert!-
Beure en aquests veires grocs, lluny del meu cau
Estimat? Algun licor d’or que fa suar.
Jo semblava una llosca ensenya d’hostal.
-Una tempesta foragità el cel. Al vespre,
L’aigua dels boscs es perdia en les arenes verges,
El vent de Déu llançava glaços als estanys;
Plorant, jo veia or -i no vaig poder beure.-
L'ORGIA PARISENCA
O
PARÍS ES REPOBLA
Covards, aquí la teniu! Vomiteu a les estacions!
El sol va eixugar amb els seus pulmons ardents
Els bulevards que un dia van omplir els Bàrbars.
Vet aquí la Ciutat santa asseguda a l'occident!
Aneu! Preveurem els refluxos d'incendi;
Vet aquí els molls, els bulevards, vet aquí
Les cases damunt l'atzur lleuger que irradia
I que un dia la rojor de les bombes va constel.lar!
Amagueu els palaus morts en nínxols de planxes!
El vell dia esverat us refresca les mirades.
Vet aquí el tropell roig de torcedores d'anques:
Torneu-vos folls, sereu divertits tan esverats!
Munt de gosses en zel devorant cataplasmes,
El crit de les cases d'or us reclama. Robeu!
Mengeu! Vet aquí la nit de joia amb profunds espasmes
Que baixa al carrer. Oh bevedors desolats,
Beveu! Quan la llum arriba intensa i folla
I furga al vostre entorn els luxes regalats,
¿Escau de bavejar, sense gest, sense paraula,
Als gots, perduts els ulls en llunyanies blanques?
Engoliu, per la Reina de cul cascadejant!
Escolteu l'acció dels estúpids singlots
Destrossadors! Escolteu saltar en les nits fogoses
Els ximples ploramiques, carronyes, ninots, lacais!
Oh cors de brutícia, boques espantoses,
Funcioneu més fort, boques de pudors!
Un vi per a aquestes torpors innobles, a les taules...
Teniu els ventres fosos de vergonyes, oh Vencedors!
Obriu el nas a les superbes nàusees!
Mulleu-vos amb verins forts les cordes del coll!
Passant les mans encreuades als vostres clatells d'infant
El Poeta us diu: "Covards, torneu-vos boigs!
Perquè escorcolleu el ventre de la Dona,
Encara temeu d'ella una convulsió
Que cruixi tot asfixiant-vos la niuada infame
Damunt la seva pitrera amb horrible pressió.
Sifilítics, folls, reis, ninots, ventrílocs,
¿Què pot fer tot això a la puta París,
Les ànimes i els cossos, les metzines i els parracs?
Ells s'espolsarà de vosaltres, morruts podrits!
I quan estareu llestos, plorant damunt les entranyes,
Esllanguits, reclamant els diners, esmaperduts,
La roja cortesana dels pits grossos de batalles
Lluny del vostre estupor torcerà els aspres punys!
Quan els teus peus tan ferm han ballat en les còleres,
París!, quan has rebut tantes ganivetades,
Quan jeus i retens a les teves nines clares
Un clap de la bondat del roig revifament,
Oh ciutat dolorosa, ciutat gairebé morta,
Amb el cap i els dos pits mirant cap al Futur
Que obre milers de portes damunt la teva pal.lidesa,
Ciutat que el Passat trist podria beneir:
Cos magnetitzat de nou per a les enormes penes,
De nou beus, doncs, la vida esgarrifosa! Sents
Sorgir el flux lívid dels cucs a les venes,
I rondar damunt la teva clara amor dits de glaç!
I no cal pas que ens dolgui. Els cucs, els cucs lívids
Mai més no et destorbaran l'alenada de Progrés,
Que les Estrixs no apagaven l'ull de les Cariàtides
On els plors d'or astral queien dels blaus graons."
Per bé que sigui horrible veure't coberta així;
Encara que ningú no ha fet d'una ciutat
Úlcera més pudent a la Natura verda,
El Poeta et diu: "La teva Bellesa és esplèndida!"
L'oratge t'ha consagrat suprema poesia;
La immensa commoció de forces et socorre;
La teva obra bull, la mort gruny, Ciutat elegida!
Amassa les estridències al cor d'un cornetí sord.
El poeta prendrà els sanglots dels Infames,
La ràbia dels Forçats, la clamor dels Maleïts;
I els seus raigs d'amor flagel.laran les Dones.
Les estrofes botran: Aquí!, aquí!, bandits!
-Societat, tot resta restablert: les orgies
Ploren llur vella ranera als vells bordells:
I els llums de gas en deliri, pels murs vermellencs,
Flamegen sinistrament cap als atzurs descolorits!
Maig 1871
(Trad. Joan Brossa)
VOCALS
A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,
Algun dia us diré les naixences latents:
A, fosc cosset pelut de mosques esclatants
Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,
Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,
Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel.les;
I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca
En la ràbia o en els deliris penitents;
U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,
Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues
Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;
O, suprema Trompeta plena de sorolls, rars,
Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:
-O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!
(Trad. Joan Brossa)
EL VAIXELL EBRI
Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.
Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.
En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.
La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.
Més dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.
I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lid
I atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;
On, tenyint de cop sobte les blavors, els deliris
I els ritmes lents sota l'esclat del dia,
Més fortes que l'alcohol, més vastes que cap lira,
Fermenten les rojors amargues de l'amor!
Conec els cels que esclaten en llampecs, i les trombes
I les ressaques i els corrents: conec el vespre,
L'Alba exaltada igual que un poble de coloms,
I a vegades he vist el que l'home creu veure!
He vist el sol ponent, tacat de terrors místiques,
Il.luminant les llargues congestes violetes,
Talment els personatges de drames molt antics
Les ones rodant lluny llurs tremors de ventalles!
He somiat la nit verda amb neus encegades,
Però pujant als ulls del mar amb lentituds,
La circulació de sabes inaudites
I l'esclat groc i blau dels fòsfors cantadors!
He seguit durant mesos, com tot de vaqueries
Histèriques, les ones a l'assalt dels esculls,
Sense pensar que els peus fulgents de les Maries
Poguessin torçar el morro dels Oceans asmàtics.
He topat, sapigueu-ho, increïbles Florides
Que mesclen a les flors ulls de panteres amb pells
D'homes! Arcs iris encesos com brides
A l'horitzó dels mars, amb ramades verdoses!
He vist fermentar gorgs enormes, trampes on
Es podreix entre canyes tot un Leviatan!
Els enderrocaments d'aigua enmig de bonances,
I la llunyedat cap als avencs cascadejant!
Glaceres, sols d'argent, nacre ondós, cels de brases!
Varades repugnants al fons de golfs obscurs
On les serpents gegants devorades per xinxes
Cauen d'arbres torçats amb negrors perfumades!
M'hauria complagut mostrar als nens les daurades
D'ona blava, aquests peixos auris, peixos cantants.
-Escumes de flors bressen els meves partences
I oratges inefables m'han alat uns instants.
Sovint, màrtir cansat dels pols i de les zones.
El mar que amb el sanglot fa el meu balanceig dolç
M'alça les seves flors d'ombra amb ventoses grogues
I jo resto, com una dona de genollons...
Quasi una illa, agitant damunt meu les disputes
I els fems d'ocells xerraires i d'ulls rossos.
I jo navego mentre pels meus cordatges fràgils
Baixen els ofegats a dormir, a recules.
Amb tot, vaixell perdut sota cabells de cales,
Llançat per l'huracà a l'èter sense ocells,
Jo, a qui els Monitors i els velers de les Hanses
Poc haurien salvat l'esquelet ebri d'aigua;
Lliure, fumant, muntat per boires violetes,
Jo, que forado el cel vermell com un mur
Que porta, confitura exquisida als poetes,
Líquens de sol i candeles d'atzur;
Jo, que corro tacat de lúnules èlèctriques,
Planxa boja, escortat per hipocamps obscurs,
Quan els juliols fan enfonsar a cops de pal
Els cels ultramarins als embuts flamejants;
Jo, que tremolo sentint queixar-se a cinquanta milles
Els Behemots en zel i els densos Maelstroms,
Eternal filador d'immobilitats blaves,
Jo lamento l'Europa dels antics parapets!
He vist els arxipèlags siderals i les illes
On els cels delirants s'obren al viatges:
-¿És en nits sense fons que dorms i t'exilies,
Milió d'ocells d'or, oh futura Vigor?
Però he plorat molt! Les albes són ben tristes.
Tota lluna és atroç i tot sol dolorós:
L'acra amor m'ha embotit amb sopors seductores.
Que la quilla m'esclati! Oh, que torni a la mar!
Si vull una aigua d'Europa és la bassa
Fosca i freda on en el capvespre embalsamat
Un infant ajupit, ple de tristesa, deixa
Un vaixell fràgil com papallona de maig.
Banyat de languideses, ja no puc més, oh onades!,
Aixecar la singlada dels qui porten cotons,
Ni travessar l'orgull de banderes i flames,
Ni nedar sota els ulls terribles dels pontons.
(Trad. Joan Brossa)
|
